serge

en un inici, com a lector, pots pensar que estàs entrant dins un espai privat, sentir-te un voyeur literari, però en la segona part dels diaris el que es clava fins teua és el mateix chirbes. com si es tractarà d'una termita, gaudeix foradant el nostre interior amb cadascuna de les reflexions i pors que acaba per contagiar

deia mies van der rohe que “menys és més”, i no em ve al cap millor descripció per a parlar d'intempèrie. una novel·la on trobem principalment 3 personatges construïts amb uns fonaments tan ben executats que sembla que els coneguem tota la vida o els hàgem vist a altres històries malgrat no daber sap dels seus noms, on el protagonista tracta de fugir de la foscor i troba en el desconegut el seu reconfort i la seua fortalesa. una narrativa que per a res és minimalista, sinó d'un contradictori barroquisme funcional, és a dir, recarregat i detallista en les descripcions però necessari per a entendre el desenvolupament de la trama.



carrasco ha facturat un debut amb traces de clàssic, que condensa l'essència de molta de la literatura de postguerra dins un món de ruïnes, camins i horrors.

Laberíntic i amb necessitat de paciència per llegir-lo, el relat estira la premissa del descobriment d'un duplicat per part d'un professor d'història que pateix de depressió. Mentre planeja com encarar l'encontre amb el seu doble, a poc a poc anem entenent la personalitat d'aquest protagonista. Però sense cap dubte la novel·la es posa molt més interessant una vegada els dos doppelgängers comencen a interactuar entre ells.

Potser més interessant pel moment quan va ser escrita que pel que conta o com ho fa. Un amor obsessiu dins una illa que sembla senzilla, però que resulta ser un laberint ple de records. Si t'agrada Borges aquesta merda és la teua, però si no, igual et sembla massa llarga i evasiva.

Certa romanització del que no ens és conegut tampoc té per què motivar massa interés